Montsquieu, mort i enterrat a Espanya

Ahir van detenir a Joan Coma, regidor de Capgirem Vic. El van detenir per no haver anat a declarar a l'Audiència Nacional que l'acusa d'incitació a la sedició, per dir que "per fer la truita caldrà trencar els ous", ho va dir en el plenari municipal de Vic en referència al procés d'independència català.
El regidor d'extrema dreta Josep Anglada, de Plataforma Vigatana, el va denunciar per aquestes paraules i el braç judicial de l'Estat Espanyol li va fer cas.
Coma va desobeir a l'Audiència Nacional i no va anar a declarar.

Ahir mateix al vespre, es van succeïr multitud de concentracions davant ajuntaments arreu de país, i a Osona, hi va haver la més multitudinària a Vic, ciutat d'on Coma és regidor. Ciutadania, entitats sobiranistes i partits polítics van estar al costat del regidor clamant "Joan Coma, mai caminaràs sol".
Avui al matí, en una tertúlia a El 9 FM, Mercè Puntí, ex-regidora a Manlleu i antiga professora meva, va recordar una afirmació d'Alfonsos Guerra de ja fa uns anys: "a Espanya, Montesquieu a mort". La frase va ser dita als 80, en un embat del PSOE davant una justícia autònoma, però a una justícia autònoma que era franquista. Quina grandesa la de la democràcia liberal espanyola, que es carrega la separació per debilitar els resorts del poder franquista, enlloc de reformar un poder judicial, que s'ha mantingut com un dels darrers reductes estructurals del franquisme. El periodista Quico Sallés ho va il·lustrar afirmant que "sembla que l'exèrcit s'ha modernitzat més que l'àmbit de la judicatura". Això és el que va aconseguir Guerra assassinant a Montesquieu.
És ben bé que l'Estat nascut del 78 no passaria pel sedàs de la separació de poders de Montesquieu. El poder executiu (govern) i el legislatiu (parlament) es fusionen a la pràctica i parasiten el poder judicial amb nomenaments en òrgans clau com ara al Tribunal Constitucional o al Consell General del Poder Judicial, uns nomenaments en clau partidista, clientelarment partidista.
És per això que davant els embats de la justícia espanyola contra el procés, tots denunciem que la judicalització de la política no aporta res de bo; la qüestió és que més que la judicialització de la política, el que hi ha a Espanya és una politització de la justícia, fent d'aquesta una arma més de l'Estat contra els independentistes, més enllà de l'interès general i els principis democràtics més elementals com ara la llibertat d'expressió i l'exercici democràtic de decidir entre tots plegats el futur del nostre país.

Qui és el jutge que ha interrogat a Joan Coma?
I més...
Ismael Moreno, ese ex–policía franquista metido a juez de la Audiencia Nacional
El expolicía que juzga a los titiriteros
La Audiencia de Madrid ordena investigar la actuación de un juez en su etapa como policía

Els resultats de persistir en treballar pel poble: les propostes acceptades pel pressupost 2017

Ha estat certament sorprenent que haguem acabat l'any polític a Torelló amb una entesa entre el govern de CiU i Fem respecte les propostes que vam proposar pel pressupost del 2017.
La sorpresa no ve tant per les propostes, ja que eren factibles de portar a terme i de prou calat com per mostrar interès, sinó pel fet que el govern s'obrís a acceptar-les, ja que durant el temps que portem de mandat, s'han mogut bàsicament en l'oposició total a acceptar propostes que provinguessin del grup d'ERC-Junts per Torelló (ERC-JpT) a les bones paraules de voluntat d'arribar acords però no arribar-ne ni un. En el primer cas tenim des de rebutjar una moció a favor de mesures per aturats de llarga durada de més de 55 anys a una moció de suport al referèndum, passant per una proposta de crear una mesa de treball multipartita per parlar de les ordenances fiscals.
Celebrem que ara hagin acceptat aquestes nou propostes, d'un total de dotze que vam presentar. En les nou propostes acceptades n'hi ha algunes que fins i tot ens les havien rebutjat, com ara la de protegir pressupostàriament les partides culturals, socials, educatives, d'ocupació i de barris, o d'altres que van ser aparcades des del primer moment del nou govern de CiU i Fem, com ara carregar-se el procés participatiu del Barri de Montserrat, que estava en el tram final del procés per tal que els veïns decidissin l'ús públic de l'espai del camp de futbol del barri.
En el global de pressupost ens vam abstenir, aquí podeu llegir-ne les raons.
En el Ple els hi vaig dir que veiessin l'abstenció al pressupost com una finestra d'oportunitat de col.laboració entre el govern i ERC-JpT, primera força de l'oposició. I recalco el nostre rol de l'oposició, perquè és on ens hi van situar els nostres anteriors socis de CiU i els seus nous socis de Fem. I l'hem assumit en tant com a força que vol vertebrar una majoria alternativa política a l'existent. Però no per això renunciem a treballar pel poble en positiu, al contrari, ho hem fet i ho seguirem fent, sigui quina sigui l'actitud del govern de Torelló vers les nostres propostes.

Llegiu les nou propostes acceptades pel pressupost 2017

... i el Ple de Torelló va rebutjar una moció a favor del referèndum

Torelló és un poble que s’ha mostrat majoritàriament independentista en les darreres eleccions i la seva representació en el plenari municipal s’hi mostra també aquesta majoria social a favor d’un Estat Català independent i a poder decidir democràticament. Així que va ser realment sorprenent que el Ple municipal tombés una moció que traslladava simplement els acords del Parlament (que en Junta de Portaveus, Romans –CiU o PDECAT- i Forcada –FEM- van dir que ignoraven) per un referèndum i l’inici d’un procés constituent.
Amb aquest article vull donar resposta a certes afirmacions que han fet tant CiU com Fem Torelló (FEM) per justificar el seu vot negatiu a la moció, que va fer insuficients els vots afirmatius d’ERC-JpT i la CUP.
CiU i FEM parlen d’una moció de l'AMI que no estava redactada ni en Junta de Portaveus ni quan es va fer el Ple, una moció que “seria molt similar a aquella” nostra. Per què no volíem esperar a la de l’AMI? Doncs perquè era perdre l'oportunitat que Torelló fes una demostració de compromís amb el procés independentista el mateix dia que el regidor Joan Coma s’havia declarat insubmís. Així ho vaig explicar al Ple.
És cert que ara la moció de l’AMI, similar a la nostra, no es podrà aprovar fins d’aquí un any? Cert, així ho disposa el Reglament Municipal de l’Ajuntament de Torelló: una moció que és rebutjada no es pot tornar a presentar, ni cap de similar, en un any. Ara bé, enlloc del reglament diu que no es pugui presentar una moció similar a una presentada i aprovada, com hauria estat el cas, si CiU i FEM haguessin permès l’aprovació de la moció. Ara podríem aprovar la de l’AMI, també.
És cert que la moció va incloure un punt que demanava “assumir l’encàrrec del Parlament” d’impulsar debats constituents, quan l’acord del Parlament sols “encoratja” als ajuntaments? Cert, però em sorprèn que a CiU i FEM els faci cosa votar a favor perquè l’acord digui “assumir” (que seria assumir l’encoratjament del Parlament a) l’impuls de debats constituents. Tanmateix, no en van dir res quan vam obrir la possibilitat de modificar-la en Junta de Portaveus.
És per partidisme que presentem la moció? Que només digui que no, no serveix per demostrar res. Però sí, si apunto que en Junta de Portaveus vaig obrir la moció a tots els grups a sumar-se a la moció i així hauria estat de tots els partits. Ni CiU ni FEM van mostrar-hi cap interès. I aquí és on rau el problema, amb el QUI presentava la proposta i no el QUÈ deia, el problema és que la moció l’havíem presentat nosaltres. Aquesta dèria amb posar-se de cul (amb perdó) a les propostes d’ERC-JpT per se es pot veure normal (o no) en el context de la política local, sobretot si el govern té majoria absoluta i decideix passar el rodet. Ara bé, arribar a aquest nivell de dogmatisme partidista contra ERC-JpT en una moció de país, demostra quin és la situació al Ple de Torelló, que en el cas de CiU, fent-ne seguidisme FEM, és el de passar de governar amb nosaltres a buscar-ne l’exclusió. I això, entre demòcrates, no és tolerable, ni l’exclusió de partits ni la de persones ni la d'entitats, pel simple fet que no combreguin amb qui mani.
Tant convergents com ex-socialistes han volgut justificar el que va ser en tota regla un “xantatge emocional” a ERC-JpT, en paraules del portaveu de la CUP, per tal que retiréssim una moció pel simple fet que la presentàvem nosaltres.
L’article signat per Vivet i Forcada aquí a El 9 Nou acabava dient “En aquest nostre cas, mai un no ha volgut dir tant que sí”, vaja, una retòrica que sembla la del PSOE del no es no i acaben fent president a Rajoy. Per molt que s’hi vulgui donar voltes, una moció no es tomba perquè es presenti, per què sigui rebutjada cal que una majoria hi voti No, i aquesta majoria hi va ser gràcies als vots que CiU i FEM van sumar als del PSC.

(Publicat a El 9 Nou)

Quan el QUI és més important que el QUÈ

Els fets: el grup municipal d'ERC i Junts per Torelló vam presentar una moció a favor del referèndum sobre la independència i per iniciar un procés constituent, basada en els acords aprovats al Parlament de Catalunya fa unes setmanes. La moció va ser rebutjada amb els vots del PSC (imaginable) i dels grups de govern, CiU i FEM (sorprenent). Les raons de CiU i FEM manifestades al Ple va ser que volien aprovar una moció similar que l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) estava redactant.
A partir d'aquí, hi ha hagut retrets cap a la «poca cintura» i a un pretès «electoralisme» d'ERC-JpT. Aquests retrets queden desmentits si en els fets del Ple hi afegim els fets en Junta de Portaveus, on jo mateix vaig explicar que la moció era de tipus estàndard que ERC presentava i que es basava en els acords del Parlament. Allà vaig obrir a tots els grups que volguessin a signar-la i presentar-la conjuntament, a més de poder modificar-ne el contingut (salvaguardant els acords parlamentaris, que vaig enviar a tots els grups, ja que CiU i FEM van manifestar que desconeixien què s'havia aprovat al Parlament). És a dir, que la voluntat de sumar, consensuar i arribar a acords per part d'ERC-JpT hi era.
En política hi ha més que el càlcul electoral, hi ha el sentit de servei públic i el respecte. Com a sentit de servei públic creiem que el dia en què el regidor de Vic Joan Coma anunciava que desobeiria la justícia espanyola que l'acusa de sedició, teníem l'oportunitat que Torelló hi fos present a través d'una moció a favor del referèndum. Per cert, l'única moció que hi havia damunt la taula, perquè la de l'AMI encara no estava redactada. Si hagués estat el cas, no hauríem tingut cap problema en aprovar aquesta o la que fos, com hem fet sempre. L'important era fer el pas endavant. I a més, amb la possibilitat d'adequar el text que vam presentar des del propi municipi, amb aportacions que haurien pogut fer tots els grups municipals. Potser FEM, que es vanagloria que no és un partit (que sí que és, d'àmbit local) hauria hagut de valorar molt més aquesta possibilitat enlloc de fer seguidisme dels plantejaments del portaveu de CiU, Manel Romans. A vegades malgrat ser socis de govern s'ha de poder discrepar, com vam fer nosaltres al passat mandat votant a favor de sancionar bancs per tenir pisos buits, enfront de CiU que es va alinear amb PxC.
ERC-JpT no podíem admetre, en paraules de la CUP, el «xantatge emocional» que CiU i FEM ens feien exigint que retiréssim la moció perquè no la votarien a favor ja que la presentava ERC-JpT. Les actituds excloents fan molt mal a un procés per construir una Catalunya independent, on la suma des del respecte és la clau. A nosaltres no ens hi trobaran en l'exclusió.
Però no ens enganyem, si no s'ha aprovat la moció a favor del referèndum no és perquè s'ha gi presentat, sinó perquè hi van haver 11 vots en contra i 6 a favor. Si estaven d'acord amb el contingut, però no amb qui la presentava es podrien haver abstingut i s’hauria aprovat. I en el següent Ple s’hauria pogut aprovar la de l’AMI, ja que no es permet presentar mocions similars que han estat rebutjades en un any, però enlloc diu que no es puguin presentar mocions similars aprovades...
Una última pregunta, què hauria passat si ERC-JpT votés en contra d'una moció a favor del referèndum perquè la presentés CiU, la CUP o FEM? A mi em cauria la cara de vergonya! Nosaltres, entre demòcrates, ens fixem més en què diuen les propostes que en qui les presenta, cosa que en el darrer Ple, ni CiU ni FEM poden dir el mateix.

(Publicat al Setmanari Torelló)

Eleccions Presidencials als EEUU (2): Donald Trump, el multimilionari candidat de Manxúria, un racista contra la casta

Aquest dimarts a la matinada, els EEUU elegiran president entre Donald Trump, pel Partit Republicà, i Hillary Clinton, pel Partit Demòcrata. Es presenten altres candidats per altres partits, però el bipartidisme americà és molt eficaç i sols els candidats d'aquests dos partits tenen opcions reals.
Són unes eleccions diferents a les que han viscut, ja que el que representen els dos candidats pels dos partits no tenen gaire a veure amb la tradició política americana.
Aquí el segon apunt, aquest sobre Donald Trump.

Emprenedor triomfant de Nova York
Donald Trump és de Nova York, on té el seu imperi econòmic del sector immobiliari i constructor, nascuda a partir de l'empresa familiar dels seus progenitors. Es calcula la seva fortuna en milers de milions de dòlars.
Trump, que mai ha amagat una personalitat histriònica, però acompanyada amb una imatge de triomfador capitalista, que d'una empresa familiar ha passat a amassar fortunes, després de superar fallides econòmiques. Emprenedoria, superació i enriquiment, bona part del somni americà capitalista.

La imatge de Trump per bona part dels americans era tant bona que fins i tot va protagonitzar un reality show sobre com ser Donald Trump.
Aquesta admiració, feia que un Trump presidenciable no fos un disbarat i el seu nom sonava des de feia anys i fins i tot sortia en alguna enquesta.

Trump, un multimilionari contra la casta
El candidat republicà malgrat la seva condició de multimilionari ha arribat a la carrera presidencial amb un discurs anti-stablishment, primer contra el del Partit Republicà, derrotant un a un tots els candidats oficialistes del GOP (Great Old Party, com és conegut el partit als EEUU) per deixar pel final, el candidat més heterodoxa dels rivals conservadors: Ted Cruz, un ultraconservador cristià, amb posicions a vegades tant o més radicals que el mateix Trump.
Des del primer minut el multimilionari Trump ha denunciat els vincles entre el sector financer i els dos grans partits, assenyalant amb insistència a Hillary Clinton, però també als seus rivals republicans. També critica les influencies del capital (el, un capitalista!) en la direcció política del país i els condicionaments en política exterior, Trump assenyala els amics de Hillary (monarquies àrabs) i lamenta l'enemistat amb països que ell creu que no tenen que ser enemics (Rússia).

Populista ultraconservador
Fa ja uns anys, va aparèixer el Tea Party, una corrent conservadora a l'entorn del Partit Republicà, que ha escorat més a la dreta aquest partit. Donald Trump és un salt endavant en aquesta tendència, i ha abraçat obertament un populisme ultraconservador, amb tots d'ingredients més repugnants com la xenofòbia, islamofòbia i masclisme, i alhora hi suma ingredients com el proteccionsime econòmic enfront la globalització econòmica (on topa amb la política dels Republicans) i amb limitar l'intervencionisme militar a l'exterior, malgrat defensar un reforç militar, és adir militarització defensiva, no expansiva.

Trump aquí connecta amb bona part de la classe mitjana i baixa americana, directament, al marge de l'adscripció republicana, el discurs anti-stablishment, el proteccionisme econòmic i el replegament imperial dóna resposta a les ferides de la crisi econòmica nascuda a Wall Street, amb les pors davant un món globalitzat, amb conseqüències laborals com la deslocalització i el cansament de les actuacions militars, sostingudes pels fills de les classes humils.
El problema per Trump és la seva vessant en els valors, l'islamofòbia potser li dóna rèdits a causa de la por inoculada als EEUU des de la War on Terror de Bush Jr, però la xenofòbia (amb tints racistes) i el masclisme fa que el vincle amb les minories (no tant minoritàries) i amb les dones s'hagi trencat (si mai havia existit).
Però com va dir Obama, posant el dit a la nafra, algú creu realment que Trump pensarà amb la classe treballadora si mai s'hi ha relacionat ni hi ha pensat fins que es presenta a President?

El candidat de Manxúria i el seu cap de campanya, Manafort
Personalment no recordo mai una campanya contra un candidat americà acusant-lo de marioneta d'una potència estrangera com la que ha succeït amb Trump, semblant a vegades a la campanya que va patir Obama sent acusat de ser musulmà i estranger, però en el cas de Trump arriba des de l'esquerra.
L'acusació és que és una marioneta de Putin, que tenen interessos comuns que si guanya el multimilionari portarà als EEUU a la submissió vers Rússia. Aquesta campanya recorda a la pel.lícula "The Manchurian Candidate", on un candidat a la presidència, durant la guerra de Corea havia estat fet presoner, i els comunistes li van rentar el cervell i el van preparar per ser president.
I quin és el vincle de Trump amb Putin? Des dels 1980's Trump ha intentat fer inversions immobiliaries primer a la URSS i després a Rússia, on ha aconseguit tenir socis, alguns de l'entorn de Putin. Aquest vincle econòmic privat, esdevé en campanya en submissió a Rússia, quan Trump planteja treballar conjuntament amb Rússia a Síria. Vaja, Trump planteja una praxi multipolar en la política de defensa internacional. És curiós, una crítica des de l'esquerra contra un candidat que no planteja uns EEUU imperials en un món unipolar.
Però també hi ha un altre vincle entre la candidatura de Trump i el món rus, el cap de campanya Paul Manafort, que té un currículum compost amb treballar com a assessor per polítics com el pro-rus Iakunovitx, president deposat d'Ucraïna, o oligarques i empresaris russos, alguns sancionats pels EEUU en motiu de l'hostilitat americano-russa fruit dels conflictes d'Ucraïna i Síria.

En vermell el Partit Republicà, en blau el Partit Demòcrata

Aguantarà la connexió populista el desgast per l'extremisme moral de Trump?
La clau per Trump en aquestes eleccions és quin serà el resultat de la suma-resta del seu discurs. M'explico, el candidat republicà connecta amb bona part de la classe baixa i mitjana, classe treballadora i professionals, amb el seu discurs populista anti-stablishment econòmic i polític, amb la seva figura d'emprenedor i amb les tesis proteccionistes (pot arrancar suport de sindicats!) i de replegament militar; però el seu radicalsime islamòfob, xenòfob i masclista, fa que no sumi vots entre dones, negres i llatins. 
Així que Trump, només pot vèncer si la candidat demòcrata, Hillary Clinton, que connecta en matèria de drets civils però no pels seus vincles amb l'stablishment financer, no és capaç de mobilitzar els qui va mobilitzar Obama: joves i afroamericans.

Eleccions Presidencials als EEUU (1): Hillary Clinton, un falcó enmig de les portes giratòries, perdent emails

Aquest dimarts a la matinada, els EEUU elegiran president entre Donald Trump, pel Partit Republicà, i Hillary Clinton, pel Partit Demòcrata. Es presenten altres candidats per altres partits, però el bipartidisme americà és molt eficaç i sols els candidats d'aquests dos partits tenen opcions reals.
Són unes eleccions diferents a les que han viscut, ja que el que representen els dos candidats pels dos partits no tenen gaire a veure amb la tradició política americana.
Aquí el meu primer apunt, aquest sobre Hillary Clinton.

Els Clinton, una nova nissaga política americana
Els EEUU són una república que va néixer a finals del segle XVIII, on es va construir una nova realitat institucional i històrica, amb debats de filosofia política intensos (republicanisme, federalisme, confederalisme, proteccionisme, mercantilisme, etc), que va acabar en algun moment amb violència.
Amb la nova construcció històrica, trobem que la classe política compta amb nissagues de l'elit política, que ens arriba amb aromes d'aristocràcia, una aristocràcia republicana. Nissagues com les dels Adams (dos presidents, John i John Quincy), els Kennedy (amb senadors, congressistes i un president) o els Bush (amb dos presidents i varis governadors), entre d'altres. Una aristocràcia republicana amb un vincle profund entre les classes dirigents i la política, i on la política també és una porta oberta a entrar en les elits socials i polítiques. Les portes giratòries que aquí ens escandalitzen, allà és la normalitat, portes giratòries en les dues direccions de l'elit econòmica, social i intel.lectual a la política i viceversa. No en va Hillary va fer d'advocada per l'empresa contractista més grans dels EEUU i va fer de lobbysta de grans corporacions.
Amb Hillary Clinton, es configura una nova nissaga d'aquesta aristocràcia, el seu marit va ser un president demòcrata tant odiat com admirat al país, ella ha fet camí propi essent senadora i secretària d'Estat (ministres d'Exteriors), i ara pot esdevenir la primera dona presidenta. Ha fet camí propi, però sense desempallagar-se del cognom del marit, una rúbrica aristocràtica.

Hillary Clinton, la candidata de l'establishment
Hillary com a candidata demòcrata hauria de representar el progressisme liberal americà (educació, augment de la pressió fiscal enfront retallar la despesa i drets civils). Però Hillary té uns vincles amb l'stablishment americà que s'ha fet més que evident en la seva pugna en primàries amb el senador socialitzant (un socialdemòcrata a l'europea) Berni Sanders.
En la política americana, on el finançament dels partits i candidats de forma privada és absolutament legal però ha de ser transparent, podem saber quins interessos hi ha darrera els candidats. Per exemple, quines donacions des de l'estranger hi ha a la Fundació Clinton? Hi trobem primer de tot Ucraïna, on els EEUU han estat agent implicat en el darrer cop d'Estat que va enderrocar el govern pro-rus i que ha acabat desencadenant violència oberta. També hi trobem en un lloc destacat, al costat dels aliats occidentals, Aràbia Saudita, que junt amb Qatar, són els dos estats àrabs més interessats en fer caure el règim xiïta de Síria i sobre qui pesa la sospita de finançar ISIS, l'Estat Islàmic que colpeja a Síria i Iraq (ambdós amb règim xiïtes).

En aquest quadre, però no hi surt Qatar, però ha explotat l'afer en els darrers dies, quan Hillary ha hagut d'admetre que la Fundació Clinton havia rebut milions de Qatar, just quan ella era Secretària d'Estat. No ho havia notificat...

Però a més d'aquest finançament a la Fundació Clinton, qui financia la campanya de Hillary Clinton? 

Tres dels cinc principals donants són pilars financers de Wall Street: Goldmann Sachs (sí, un dels que va iniciar la gran crisi financera mundial), JP Morgan i City Bank, tenint en compte que Wall Street li ha pagat conferències a raó de 225.000€ per cadascuna d'elles! Una investigació de Washington Post conclou que els Clinton al llarg de la seva carrera han aconseguit recpatar 3000 milions de dòlars.

En quan al finançament durant les primàries, segons la BBC, Hillary va rebre donacions del sector financer, però per sobre de tot de firmes d'advocats... que representen les grans corporacions financeres!

En contraposició, Sanders, va rebutjar una donació d'una farmacèutica i la majoria de donacions (el 75%) són menors de 200$, amb una mitjana de 27,4$ per donació. En canvi només el 17% de donacions a Hillary van ser menors de 200$. El gran grup organitzat de recaptació de Sanders és el del Sindicat d'Infermeres i hi ha una gran part de finançament que ve d'aturats.

La comparació ens dóna conclusions clares entre el perfil de Hillary i Sanders.

Però i si ho comparem amb Trump? Doncs des de les primàries republicanes es va finançar a través d'un crèdit, que no donació, (69% del total del finançament), seguit per donacions de particulars (27%) i la resta (14%) de grans donacions. Podem dir clarament que l'stablishment està al darrera de Hillary i no de Trump o Sanders. A continuació una gràfica.

Els correus electrònics de Hillary i el seu cap de campanya Podesta

Més enllà de les portes giratòries i els suports del capital a Hillary, el taló d'Aquil.les de la candidata demòcrata són els correus electrònics oficials que va emmagatzemar en un servidor particular no segur, al fer servir el seu correu personal. L'FBI ho està investigant, però alhora es van filtrant.

En una entrevista al líder de Wikileaks, Julian Assange, sota protecció a l'ambaixada equatoriana a Londres, a qui el govern de l'Equador ha deixat sense internet per no interferir en les eleccions nordamericanes, aquest afirma que a través de correus de Hillary i del seu cap de campanya Podesta, s'ha revelat la implicació de Hillary, en contra la opinió d'Obama, en la guerra que va acabar amb el govern de Gadaffi a Líbia, i que ha acabat amb una guerra civil, un Estat fallit i amb un punt de control per part dels jihadistes (per cert si poseu al Google "assange hillary libia" veureu en quins mitjans no surt informació al respecte....).

De moment, l'FBI no troba càrrecs penals contra Hillary, però aquest és un tema que cada cop que emergeix, les enquestes ho noten, ja no només per si l'acaben jutjant, sinó per la poca fiabilitat que un alt càrrec de l'Estat utilitzi correus personals no protegits per respondre emails lligats a la seguretat nacional.

Vaja, un falcó que no controla els seus emails...

Serà Hillary capaç d'il·lusionar o en tindrà prou amb la por/odi cap a Trump?

Obama va guanyar les seves eleccions, convertint-se en el primer president negre de la història dels EEUU, perquè va activar a part de l'electorat abstencionista per no sentir cap vincle amb els candidats presidencials. Negres i joves van sumar-se a l'esperança d'Obama al crit de "Yes, we can". Serà ara Clinton capaç 'aglutinar aquest vota, molts dels quals si que responien a les crides de Sanders? O potser en ser l'antítesi del populisme conservador de Trump en tindrà prou, és a dir que l'impulsarà a la victòria la reacció contra Trump?

Acabar amb el "processisme" del referèndum pactat

Aquest estiu del 2016, el que ha marcat l'equador del mandat de Junts pel Sí a la Generalitat per establir la República Catalana, ens ha portat de nou al referèndum. Un referèndum en estereo, el referèndum pactat amb l'Estat Espanyol i el referèndum no subordinat a la sobirania espanyola sinó a la catalana, el què alguns anomenen RUI (referèndum unilateral per la independència).
Hom pot sentir-se enmig d'una roda de hàmster, que va donant voltes i voltes i no ens movem de lloc (o fins i tot tirem enrere). D'aquesta metàfora en són molt aficionats els que es confronten en un projecte independentista que va guanyar les eleccions del 27S i d'on en sorgeix un mandat independentista, un mandat, però, amb una majoria pírrica (malgrat encara ser majoria).
Del 27S en va sortir un full de ruta que havia de passar per crear unes lleis de transitorietat (de la legalitat espanyola a la catalana) i obrir un procés constituent, que havia d'acabar amb un referèndum sobre la constitució catalana aprovada, refrendant o no la República Catalana. Tot supeditat a què si hi havia una oferta per part de l'Estat Espanyol a fer un referèndum sobre la independència de Catalunya, amb pregunta i resposta clares i tot de caràcter vinculant. Tant la CUP com Junts pel Sí sempre han acceptat aquest fet.

CSQEP (Podemos+ICV-EUiA)
defensors del referèndum pactat al Parlament

Des del món dels Comuns (que inclou ICV i EUiA) s'ha anat remarcant que ells no donen suport a aquest full de ruta perquè els partits independentistes no van guanyar per més dels 50% dels vots (cal recordar que unes eleccions no es voten vots sinó diputats, igual que es van comptar regidors i no vots en les "constituents" del 31 que van desembocar en la República al 31). També esgrimeixen que la força a Catalunya rau en el consens del 80% de ciutadans que estan a favor del dret a decidir i no en el prop del 50% (amunt o avall) a favor de la independència.
I aquest món d'aquest esquerra emergent catalana s'encalla en una equidistància estèril entre l'independentisme i l'unionisme, agafant per bandera el referèndum pactat com a única solució vàlida. Aquí els acompanyen entitats o els sindicats majoritaris com són UGT i CCOO a Catalunya.
Curiós que ells que acusen sovint als independentistes de processistes (de recrear-se en el procés més que en avançar fins a la meta final) han caigut en el processisme del referèndum pactat, ja que en fan única bandera, però sense posar data límit a fer-lo, a més de no comptar amb ningú amb capacitat amb qui pactar aquest referèndum a Espanya.

Els líders de CCOO i UGT a Catalunya

Jo crec que realment la solució més neta i ideal és fer un referèndum pactat i vinculant, seria una via homologable a nivell internacional, però també a nivell espanyol i català. Malgrat tot, crec que si et bloquegen aquesta via, o actues per desbloquejar-la o bé busques un camí alternatiu, en aquest cas la unilateralitat (sigui un referèndum o una declaració d'independència).
Però centrem-nos en la hipòtesis del referèndum pactat. Si és el consens del 80%, doncs és una via que hauria de ser imparable (si tot aquest 80% de Catalunya empeny). Doncs això és el que s'hauria d'exigir al món dels Comuns, sindicats i entitats que estan pel dret a decidir. Marcar una línia d'actuació, un calendari i un objectiu que ens porti al referèndum pactat. això vol dir confrontació (pacífica) amb l'Estat, no descobrirem la sopa d'all si parlem de movilitzacions socials d'envergadura i continuada i lluita en l'àmbit econòmic (els sindicats tenen capacitat de fer vagues generals, es poden fer boicots de consum en sectors estratègics dels lobbies espanyol -per exemple les elèctriques, apagar cada dia 5 minuts la llum-). Pressionar de debò a l'Estat i el seu entorn del capitalisme del BOE (els que han convertit en Felipe Gonzalez en Mr X de l'IBEX i ha muntat un putsch al PSOE).
I si ni així ens en sortim, cal assumir que només queda la via unilateral per construir un Estat propi que respecti principis democràtics tant bàsics com donar la veu al poble.
La qüestió, però, és, està disposat el món dels Comuns i sindicats a liderar al costat dels independentistes una confrontació amb l'Estat sense un no retorn, una lluita per un referèndum pactat que pot desembocar en una independència unilateral en cas de bunkerització espanyola?
És aquí on rau acabar en el mite de la caverna del hàmster del referèndum pactat, és aquí on rau si els processistes del referèndum pactat van de debò.

Impeachment a Brasil: Franck Underwood a ritme de Samba

Temer, Rousseff i Lula

Impeachment és un terme anglès que es refereix al procés de destitució d'un president d'una República, després d'un judici polític per diputats i senadors.
A dia d'avui, a través d'un impeachment a Dilma Rousseff s'ha posat fi a 13 anys de presidència del socialista Partit dels Treballadors al Brasil, amb un procés iniciat pel President de la Càmara de Diputats i membre del PMDB, i secundat pel seu partit i aliat del PT, malgrat ser un partit liberal, i que ha arrossegat als aliats del PT a abandonar a la seva sort a la presidenta Rousseff, successora de Lula da Silva.
El motiu formal per la caiguda de Rousseff ha estat usar el que es diu "pedalades fiscals", usant diners dels bancs públics per equilibrar els comptes públics. No és nou a Brasil això... Possiblement els motius reals són la pressió d'allò que en diuen mercats financers d'acabar amb les reformes socials i emprendre polítiques neoliberals (privatitzacions, retallades, etc) en un moment de desacceleració de la major economia d'Amèrica del Sud. Però tampoc podem oblidar l'ambició personal de qui ha esdevingut President.
El líder del PMDB, Michel Temer, Vicepresident de Rousseff i poderós i influent polític sempre a l'ombra, ha esdevingut President del Brasil, tot propiciant que els del seu partit (majoritari en diputats i senadors) executessin l'impeachment mentre ell no dimitia com a Vicepresident, esdevenint el substitut natural de la Presidència en moments com aquests... tal Franck Underwood a ritme de Samba.

Altres impeachment famosos: Nixon i Clinton

Regeneradors des de la promiscuïtat i la mentida

Ciutadans, el partit nascut a Catalunya en contra la immersió lingüística del català, al llarg dels anys (i dels suports mediàtics i de bona part de les elits econòmiques espanyoles) ha esdevingut un actor en la política espanyola.
A més de l'equipació taronja i de l'afiliació liberal (després de presentar-se amb la ultradreta Libertas en unes eleccions europees), han decidit ser el partit de la regeneració espanyola.
La manera d'entendre la regeneració espanyola, però, és fer d'antítesi de Podemos (l'altre partit que ha emergit en el panorama estatal en les darreres eleccions), d'unionisme oficial a Catalunya i de practicar la promiscuïtat política intentant governar amb PSOE i amb el PP al llarg de 9 mesos. Però a més d'aquesta promiscuïtat política, a Albert Rivera, líder indiscutit del partit ha impulsat accions que contradiuen, nuclearment, el que havien manifestat amb antelació, com ara MAI! fer a Rajoy President.
Vaja, que la regeneració a una política espanyola corcada per la corrupció sistèmica, sense credibilitat per la diferència entre el que es diu i el que es fa, mancada de diàleg polític sincer i de respecte a la diversitat nacional, Ciutadans es disposa a regenerar Espanya des de la promiscuïtat política, la mentida, arribant a pactes amb el partit de la corrupció i amb més nacionalisme obtús espanyol.
Si l'Espanya actual ja és insofrible en el seu esdevenir, si la regeneren aquests... Ai, Sepharad!

De memòries històriques, 10 anys després

Avui fa 10 anys, en el meu antic blog, escrivia un apunt sobre la memòria històrica i com a vegades es confrontava la memòria històrica de la Guerra Civil del 36-39 amb la de la Guerra de Successió.

Jordi Guillot, històric d'ICV

Arran dels fets dels últims dies que van començar amb l'anunci de d'Ajuntament de Barcelona d'instal·lar una exposició davant el recinte del Born amb estàtues franquistes, amb un Franco eqüestre inclòs, i de l'espiral de declaracions de gent que forma part de les forces confluents en Barcelona en Comú i del seu soci de govern el PSC, m'ha semblat bé recuperar aquest escrit.

Daniel Mòdol, regidor del PSC a Barcelona

Abans de passar a l'apunt, però, només una reflexió. Conec al comissionat de Memòria Històrica de Barcelona, Ricard Vinyes, va ser (un bon) professor meu (és qui em va fer comprendre Gramsci i la Teoria del Valor de Marx, casi res!), en cap moment m'ha passat pel cap que l'exposició d'escultures franquistes en la via pública tingui res de neofranquisme (només faltaria!), però sí que és un error i una injustícia, quan les reparacions històriques a les víctimes del franquisme no són una realitat. Error o intenció política dels dirigents polítics de l'ajuntament de contraposar dues memòries històriques, la de la Guerra Civil i la Guerra de Successió, amb un identificació naïf en què la primera és la dels d'esquerres i la segona dels nacionalistes. Naïf, injust i pervers...
Però vaja, vull creure que ha estat sols un error i que no jugarien amb la memòria històrica en el replegament estratègic dels Comuns davant el procés d'emancipació nacional.
I ara sí, ja passem a l'apunt de fa 10 anys, Memòries històriques:

"Som en temps de recuperació de la memòria històrica. Hem d’escampar la boira espessa que hi ha damunt un passat, que va ser manipulat, mutilat i disfressat de sotana, camises blaves, de militars, policies i bigotis perfilats, sinistrament estrets damunt uns llavis i sota uns nassos que suportaven unes sinistres ulleres fosques.
(...) Però jo em vull aturar per reflexionar sobre la memòria històrica. Com a historiador, tinc clar que la història la escriuen i reescriuen els vencedors del present. I quan això es fa es posa èmfasis en alguns aspectes i d’altres s’ignoren.
A mi em preocupa que quan es parli de memòria històrica, es contempli una memòria de curta volada, que la memòria històrica del nostre país sigui la de l’oposició a la dictadura franquista i, massa sovint, molt limitat a l’oposició bàsicament del PSUC. Ningú negarà la seva importància, però tampoc cal oblidar d’altres oposicions. 
Però la memòria històrica també hauria de contemplar altres aspectes del nostre passat que expliqui el nostre present. Penso amb la guerra de Successió, amb el tràgic 11 de setembre de 1714 que ens va anorrear com a país sobirà.També podríem parlar de la Guerra dels Segadors o de secessió, que ens dóna el nostre himne, que canta la lluita dels catalans per la seva independència. Llavors, al 1640 també hi lluitava Portugal, que se’n va sortir.La recuperació de la memòria històrica, tinguem-ho clar, és un fet de justícia, però també una acció política. Les víctimes del franquisme necessiten una justícia que se’ls hi ha negat, els demòcrates ho hem d’exigir, però recuperant la nostra memòria col·lectiva no ens quedem aquí."

In crescendo dels Comuns, de Lerroux a Cambó

Podríem dir que les eleccions espanyoles del desembre del 2015, van ser unes eleccions portades amb esportivitat entre les candidatures d’ERC, d’En Comú Podem (els Comuns) i Democràcia i Llibertat (CDC més Demòcrates i altres). La repetició d’aquestes eleccions, tal una segona volta, el 26J, les friccions entre la candidatura de Podemos a Catalunya, el Comuns, i els partits independentistes va anar guanyant en matèria de cos a cos. Bona part d’aquest escenari el va provocar Pablo Iglesias quan va despintar la línia roja que fins llavors havia estat el referèndum acordat sobre la independència de Catalunya, una argument que permetia als Comuns fer forat en electorat sobiranista a dreta i esquerra. Amb l’evaporació de la línia roja, els independentistes, sobretot ERC, van trobar una via d’entrada electoral en els Comuns, per recuperar possible fuita de votants a qui es veia (llavors) esdevenint segona força a Madrid i defensora d’un referèndum català.

En els debats es va veure que el pas endavant dels republicans incomodava a un Xavier Domènech més agre del que havíem conegut. I aquesta agror es va fer densa quan la nit electoral van situar a Podemos amb menys vots i encara per darrera del PSOE. El PP va millorar resultats i s’imposava arreu, excepte Catalunya i Euskadi. La refundació espanyola s’esfumava i s’evidenciava  que l’únic trencador amb l’status quo era la construcció d’una República Catalana independent.

Els Comuns, la mateixa nit electoral, van fer un viratge argumental, ja apuntaven a la Generalitat: “som l’alternativa de CDC a la Generalitat” (intentant reproduir el model de la Catalunya dual sociovergent d’antany). En debats de les primàries de Podemos a Catalunya ja es deia que per reformar Espanya calia guanyar a Catalunya (uns nous Bismarcks hispànics), alhora que es distanciaven del procés constituent de la República Catalana. Al Parlament, a més, CSQEP (la coalició ICV+Podemos) trencava amb les possibilitats que quedaven que participessin del procés constituent català.

I després d’aquest in crescendo, va arribar l’elecció de la Mesa del Congrés espanyol, quan via twitter Podemos i Ada Colau demanen el suport a CDC (la màfia!) i a ERC el seu vot a favor de la candidatura de Xavier Domènech. Bé, més aviat l’exigien. Una elecció avortada des del minut zero amb la declaració del PSOE que mai (MAI) votarien al candidat de Podemos a presidir la Mesa del Congrés.

Llavors, arriba la votació, Domènech queda tercer per darrera de Pastor (PP, amb suport de C’s) i Patxi López (PSOE, Lehendakari amb el suport del PP i gràcies a la il.legalització de l’esquerra abertzale), i per davant de Quico Homs. ERC es va abstenir. En segona votació, Pastor (amb el suport de C’s i 10 vots de més, que tot indica que se n’hi troben de CDC) s’imposa a López (amb el suport de Podemos), ERC es torna a abstenir.

I en aquest moment és quan comença un atac per terra, mar i aire dels Comuns contra el independentistes per no haver votat el Domènech i a ERC per no haver votat a Patxi López en segona volta. Un atac on surten fins i tot morts de l’accident ferroviari d’Angrois, per part d’un Raimundo Viejo amb olor a entrepà d’arengada lerrouxista, i fins i tot una cita del Noi del Sucre, usada per un diputat d’EUiA per dir que ERC és com la Lliga de Cambó (per no votar Patxi López del PSOE!!).

I això és el que tenim, uns Comuns que per acció sembla que estant virant més als sectors que s’oposen a la creació de la República Catalana, que no pas al bloc independentista/sobiranista. Ho hem vist amb les accions concretes al Parlament (oposició total a Junts pel Sí i ruptura amb la comissió del dret a decidir), a l’ajuntament (coalició amb un PSC, denostat –i humiliat- abans de les eleccions) i amb la gesticulació en massa contra ERC arran de la (simple) votació per presidir la Mesa del Congrés.

Els Comuns podien donar un suport clau pel procés constituent català, sembla però que prefereixen fer oposició autonomia i subordinar-se a l’estratègia de canviar Espanya. Em recorda a la Lliga de Cambó als 30.

La reacció turca. Erdogan i el cop d'Estat

Aquest cap de setmana passat, saltaven les alarmes informatives per un cop d'Estat per part de militars turcs, els quals es van ungir com a defensors de la laïcitat de l'Estat Turc i tenien la intenció d'enderrocar el president Erdogan per la "deriva autocràtica" que prenia la seva presidència.
Recep Tayyik Erdogan (wiki), polític islamista, és el president de Turquia més influent i de més impacte sociopolític des de Kemal Ataturk, fundador de la República turca als anys 20, després de l'esfondrament de l'Imperi Otomà derrotat com aliat dels Imperis Centrals en la I Guerra Mundial. Ataturk va fundar una república burgesa, nacionalista, autoritària i laica, i l'exèrcit es va situar com a garant d'aquest marc polític des de llavors, protagonitzant diferents cops d'estat i repressió a minories nacionals com els kurds, a grups islamistes i a organitzacions esquerranoses.
La república laica, però, va viure un estancament econòmic i polític en les dècades dels 80 i 90, amb una corrupció generalitzada inclosa. L'arribada al poder d'islamistes moderats (ni que sigui en les formes), a diferència d'altres indrets, va aportar estabilitat i una obertura internacional essent una potència emergent a la regió a nivell econòmic, polític i militar, albirant-se fins i tot la possibilitat d'ingrés a la UE, de moment no reeixida (per l'impacte demogràfic, econòmic i religiós).
Erdogan ha anat teixint un full de ruta per anar superant els límits laïcistes del kemalisme i anar introduint les tesis islamistes en la via política i quotidiana de Turquia, alhora que anava concentrant el poder en la seva figura a través de convertir la República en presidencialista, feta a la seva mida. I quan més gran ha anat esdevenint el seu poder, més ha augmentat l'autoritarisme.

Erdogan, a la seva dreta el que sembla el líder colpista, el General Yazici
www.elpais.es

Amb l'explosió del conflicte sirià, els ulls s'han centrat encara més a la Turquia d'Erdogan, sobretot per les evidències de col·laboració entre el govern d'Ankara i els milicians d'ISIS i de l'oposició al govern d'Al-Assad, majoritàriament islamistes, i aprofitant el caos generat pel conflicte per reobrir la repressió i els atacs als kurds, a banda i banda de la frontera. El moment àlgid de l'intervencionisme turc (membre de l'OTAN des dels 50's) en aquest conflicte va ser quan van abatre un avió rus que bombardejava posicions islamistes a la frontera sirio-turca. Amb tot, però, Erdogan no s'ha escapat de patir la violència d'ISIS en territori turc, concretament un atemptat en un aeroport.
I ara, amb el cop d'Estat fallit, l'Erdogan victoriós, gràcies a treure molta gent al carrer barrant el pas als colpistes, ha iniciat una reacció autoritària amb purgues a l'exèrcit, a la policia, a l'administració i... en jutges! Hi ha qui veu en el què ha passat a Turquia un autocop d'Estat del mateix Erdogan que li permetés purgar les diferents estructures estatals i concentrar encara més el poder en les seves mans. No fa pas tant va forçar a l'exili a rivals polítics, va tancar diaris i va empresonar periodistes.
Em costa creure que l'Exèrcit (garant històric de la laïcitat) s'hagi prestat a fer el joc (amb morts inclosos) a un president islamista, clar que ja no es pot descartar res en aquest món...

Ciutadans turcs damunt un tanc dels colpistes fracassats. www.elpais.es

Però si realment el cop va ser real, s'ha pogut comprovar que la societat turca dels nostres temps és diferent a la del segle passat, quan rebien, majoritàriament, amb passivitat els cops d'estats militars.
És possible que els militars no haguessin analitzat prou bé l'escenari real: una base social laïcista que està occidentalitzada i és liberal, que rebutja la força, la violència, per oposar-se a l'autoritarisme d'Erdogan. Però com que l'autoritarisme comporta certs nivells de violència, els seguidors d'Erdogan (entre ells el grup feixista de "Els Llops") plantessin cara fent ús de la violència als militars. El president turc només va haver de fer una crida als seus perquè sortissin als carrers a plantar cara, i els seus van sortir sense por ni rebuig a l'ús de la violència. Tampoc van tenir cap mania en anar a ciutats kurdes a celebrar amb banderes turques i cantics nacionalistes el fracàs del "putsch". Fins i tot opositors a Erdogan es van sumar als seus seguidors.
Els militars laïcistes i autoritaris van ser incapaços de teixir aliança amb la part de la societat laica, liberal i occidentalitzada, enfront d'un Erdogan amb una base àmplia i cohesionada, a l'entorn d'un projecte autoritari i islamista. I que anirà a més...

Humiliació del militars per parts de seguidors d'Erdogan
www.ara.cat

Ara s'inicia la reacció d'Erdogan: purgues, empresonaments i potser fins i tot execucions (el president vol recuperar la pena de mort), es posarà pressió a qualsevol opositor al règim i la repressió als kurds s'aguditzarà, per anar concentrant poder i esdevenir un autèntic Rais; tot això farà que les relacions amb la UE es distanciïn i davant la tebior dels EUA davant del cop (només van donar suport a Erdogan quan els militars van fracassar) farà que es refredin les relacions entre els dos aliats. I, possiblement, la intensificació en la reacció interna, farà que busqui estabilitzar el seu paper internacional, rebaixant la tensió amb Rússia, Síria i Iran, pel què el paper en el conflicte sirià s'anirà diluint.

Andrés Mourenza: Erdogan o la desmesura
El Pais: Qui és qui en l'intent de Cop d'Estat
El Pais: Las figuras del levantamiento

El capitalisme en la democràcia dels lobbies mata

 Ahir al programa Sense Ficció, de TV3, van tractar, al reportatge "Pastilla busca malaltia", el tema de la comercialització de medicaments a persones que no els necessiten i dels interessos del sector de la indústria farmacèutica, que a més aconsegueix ampliar els límits de malalties o fins i tot crear-ne de noves, arribant a situacions surrealistes com el d'aconseguir que s'observi a les persones tímides com a receptors de medicaments.
Hi va haver una dada que va fer realment feredat, als EUA, el 20% de persones consumeixen psicofàrmacs, quan el normal és que només el 4% l'haurien de prendre.
Els medicaments mal administrats tenen conseqüències que poden ser dramàtics, com el de la degeneració de la salut fins a la mort, inclòs el suïcidi.
Els controls públics i governamentals són claus per protegir la salut, quan el sector del medicament recau en el sector privat amb ànim de lucre. Les empreses farmacèutiques, com a tal, tenen un objectiu de benefici econòmic i posaran en pràctica tot el què les lleis i la regulació permeti, com en tots els sectors.
Com en qualsevol sector econòmic, les relacions endogàmiques politico-econòmiques tenen conseqüències sovint en format de conflicte d'interessos, que en el cas dels sectors que afecten la salut de la gent arriba a resultats dramàtics.

George W. Bush (www.laradiodelsur.com.ve)

Als EUA, on els lobbies tenen un paper central en la política, fruit de la normalització del finançament privat dels partits polítics i dels polítics en sí, fruit d'un sistema d'elecció molt personalitzat en els candidats (a la presidència, a congressista a senador, a governador, a alcalde, etc). Aquest escenari comporta que l'acció de l'executiu i dels legislatiu (i també del judicial, doncs els fiscals i els jutges, així com els sheriffs són elegits electoralment) estigui condicionada la seva acció segons de qui depengui econòmicament per suportar les campanyes d'elecció i reelecció de presidents o congressistes.
A Washington, tothom sap que hi ha els congressistes de les asseguradors sanitàries, que siguin del partit que siguin votaran sempre de qualsevol reforma sanitària real  que augmenti el poder públic i debiliti el privat de les asseguradores. És un exemple. En el cas de les farmacèutiques també existeix, i essent un dels sectors més poderosos amb un lobby ben poderós (centenars de milions de dòlars es gasten per pressionar la política americana), candidats a la presidència sovint estan condicionats pels dòlars de les farmacèutiques.
Si a més els lobbies poden comprar mitjans de comunicació a través d'accionariat o publicitat, ja tenim l'alineació d'astres a favor dels interessos privats concrets enfront de l'interès del bé comú.

Obama fent campanya per la reforma sanitària
 (monsieurdevillefort.files.wordpress.com)

A Europa, cada cop anem convertint la nostra democràcia liberal de tall socialdemòcrata a una democràcia liberal a l'estil americà, neoliberal, afavorint l'augment i supremacia del sector privat enfront del públic (només cal veure quan la UE forçava i força a privatitzacions de sectors estratègics com l'energètic o el financer). Però per més inri, la UE és un cos institucional sense control democràtic real (ni pel Parlament europeu ni pels governs estatals), amb uns lobbies cada cop més influents establerts a Brusel.les, prop dels alts funcionaris que porten el timó europeu.
Anem en compte, perquè la suma del capitalisme i de les democràcies corporatives dels lobbies pot ser (i ja és) letal.

Llegiu aquest article sobre el paper del lobbing que fa el sector farmacèutic en la política americana en temps de George W. Bush: Industria farmacéutica: el mayor 'lobby' de Estados Unidos
També podeu llegir l'efecte de la reforma sanitària light d'Obama: Farmacéuticas y aseguradoras ni ganan ni pierden con la reforma de Obama o bé aquest: Obama se enfrenta a las farmaceúticas, aseguradoras y hasta su propio partido por la reforma del sistema de salud

L'escurçó que ja campa per Europa

Quan la caiguda del bloc comunista, a finals dels 80 i principis dels 90, el capitalisme triomfal va preveure una victòria definitiva del liberalisme i el capitalisme, Fukuyama va parlar de la fi de la Història.

Les democràcies populars de l’Europa Oriental van ser substituïdes per democràcies liberals, a l’empara de la UE primer i l’OTAN després, sumant model econòmic a la geostratègia atlantista liderada per Washington. Alhora que s’instal.laven fàbriques occidentals en busca de mà d’obra barata, s’obrien els mercats als productes de consum occidentals i tancs i míssils de l’aliança atlàntica s’hi anaven instal·lant.

La caiguda del Mur de Berlín 

A Rússia, Boris Yeltsin desmantellava l’estat soviètic mentre repartia el control de les matèries primeres entre els seus aliats polítics, cleptòmans compulsius i amb entrellaços mafiosos.

Del primerenc liberalisme naïf dels primers governs post-comunistes, a excepció de les transicions liderades per ex-comunistes reconvertits en socialistes de saló luxós, s’ha anat passant a un nacionalisme cada cop més autoritari i identitari que dona resposta, ni que sigui primàriament, a la decepció de bona part de la població que no ha vist recompensada la protecció que li prestava l’Estat socialista (habitatge, sanitat, treball, educació, conciliació familiar, dret de les dones, etc) amb un benestar material que vesteixi en texans les llibertats individuals conquerides. Polonesos, búlgars, romanesos, eslovacs i hongaresos són perifèrics i en alguns casos pàries dins a la UE.

Viktor Orban, president d'Hongria

La llibertat que van voler atorgar els occidentals als antics enemics derrotats, no va anar acompanyat de justícia social, ans al contrari, i això ha fet que la nostàlgia per la seguretat vital de temps passats vagi guanyant terreny, alhora que també l’ordre dels estats autoritaris d’antany.  L’anatemització del socialisme per part del liberalisme occidental en la seva expansió a l’est, ha fet que el nacionalisme identitatari hagi cobert la resposta alternativa al liberalisme democràtic imposat i fracassat. Alhora que l’economia de mercat s’introduïa en les societats de l’est d’Europa, l’extrema dreta començava a fer desfilades cada cop més nombroses al llarg d’unes dècades decebedores, albergs i cases amb immigrants prenien foc i diputats filonazis han anat ocupant escons a parlaments regionals i estatals.

L’estatus quo europeu està conformat per un consens a l’entorn de l’estat del benestar defensat per liberals moderats, socialdemòcrates i cristianodemòcrates, ignorant que la raó essencial de l’estat del benestar no són els serveis públics, sinó la redistribució de la riquesa a través d’aquests i de la fiscalitat. Alhora, el consens avala polítiques d’austeritat antisocial i de suport al capitalisme financer. Un mesclum que ens ha portat al sot de la crisi més dura del capitalisme des del Crack del 29, importada des dels EEUU i que s’ha estancat al Vell Continent, fent estralls a les classes mitjanes i les classes populars.

Davant aquest escenari, a la UE occidental han aparegut com a alternativa d’aquest establishment políticofinancer unes esquerres alternatives més o menys reeixides i una extrema dreta populista i identitària. A la UE oriental, amb el socialisme transformador bloquejat durant anys per les tesis anticomunistes, l’única alternativa al stablishment és el nacionalisme autoritari cada cop més triomfant electoralment, governant a Hongria i a Polònia, aixecant  banderes amb porcs com a reacció islamòfoba, el nou paradigma de la dreta autoritària i identitària europea.
L’anomenada crisi dels refugiats ha posat damunt el tauler les cartes a la UE, i l’estatus quo polític, amb voluntat humanista s’ha vist aturada per l’autoritarisme identitari que s’inocula també en els partits i governs centristes occidentals.

Mentre Merkel humiliava l’esquerra alternativa grega, ha deixat que l’ou de la serp es trenqui i l’escurçó campi pel cor d’Europa, més enllà dels Parlaments que ja controla.

Carles Puigdemont, Saül Gordillo i Quico Sallés, temps de periodistes 2.0

A dia d'avui, el món comunicatiu, el 2.0, el d'internet però que interactua amb els diferents usuaris, és una realitat consolidada, que ja forma part de la quotidianitat nostra.
Però no fa tants anys de les diferents eines 2.0 com els blogs o el Twitter.
Hi va haver un boom blogaire a mitjans de la dècada anterior, amb l'aparició de nombrosos blogs. Fins i tot podríem parlar d'una bombolla blogaire, perquè tothom que volia ser present en la vessant pública, més o menys ostentosa, obria el(s) seu(s) blog(s), personals, professionals, polítics, corporatius, d'aficions,... de totes les temàtiques hagudes i per haver. Molts d'aquests blogs eren abandonats al cap d'un temps o comptaven amb una activitat molt irregular. Hi va haver una gran "mortaldat" de blogs, existeixen un munt d'espais a internet ocupats com a cementiri de blogs.
Jo en tinc varis, alguns de curta vida perquè eren sobre viatges concrets, un de polític centrat en l'activitat com a regidor de Torelló i un de personal, aquest. També he creat blogs per campanyes d'ERC Osona de diferents temàtiques i en diferents moments.
El món blogaire tenia tanta empenta a casa nostra que va aparèixer la comunitat de blogaires nacional, la Catosfera i amb ella diferents comunitats territorials, com ara l'Osonosfera,  amb un agregador de blogs comarcals i, en el seu moment, amb una agenda d'activitats molt interessant.
El Twitter, una eina de microblogging, de missatges curts (140 caràcters) va prendre el relleu als blogs. Un canvi substancial, el blog oferia la possibilitat de la reflexió extensa, el Twitter demana molta concreció i brevetat, a vegades massa, però en canvi permet la capacitat d'una major interactuació entre usuaris.
D'aquest món 2.0, ara han pres força tres noms propis del món del periodisme 2.0, de periodistes que es van i es mouen en aquest món, Quico Sallés, Saül Gordillo i Carles Puigdemont, tal revival catosfèric.

Carles Puigdemont
El nou president de la Generalitat, i fins fa uns dies alcalde de Girona, és periodista i un dels pioners del món 2.0, blogaire de primera fornada, així com també twittaire de primera fornada, dels autèntics que incorporen aquestes eines en la seva comunicació quotidiana, respectant l'essència relacional del món 2.0, d'una comunicació d'anada i tornada entre l'emissor i el receptor del primer missatge, intercanviant els papers a partir d'aquí i així fins que el diàleg arribi a la seva fi.
No és estrany pels que estem avesats al 2.0 d'identificar el Molt Honorable Carles Puigdemont com a KRLS, el seu alies a Internet.

Saül Gordillo
És el nou director de Catalunya Ràdio, blogaire nacional de Catalunya, com m'agrada dir a mi. En el seu moment va ser la punta de llança del blogarisme català, amb un blog de referència del 2.0 català, el seu (encara amb c) "Bloc sense fulls", on comentava l'actualitat, feia anàlisi política i a més comentava a la realitat i les novetats en la blogosfera catalana, va haver un moment que si volies ser reconegut com a blogaire el teu blog havia de ser referenciat al del Saül. Recordo el cas d'un amic blogaire nou, que em va demanar com ho podia fer perquè en Saül l'esmentés al seu...
En Saül, com a avantguarda 2.0 de Catalunya va impulsar blogs col.lectius com el Poliblocs, agregador (més que això) de blogs polítics, així com del domini .cat.
Amb l'evolució del 2.0, cap a la miniblogarització del Twitter, en Saül també s'hi va incorporar i n'ha estat un dels exponents més clars i autèntics.

Quico Sallés
El Quico és un bon amic meu, però qualsevol elogi no serà regalat. Ens vam conèixer quan ell treballava per la SER Osona i el Canal Taronja de la comarca, jo estava (i estic) a l'altra banda de la trinxera, com a polític. Però ens vam respectar i vam connectar a nivell personal. En Quico va fer el dels mitjans tradicionals de la televisió i la ràdio a la premsa electrònica, primer al pioner Osona.com de Miquel Macià, després a l'àmbit nacional de NacióDigital, també de Macià, i posteriorment a El Singular Digital (ara El Món), a El Nacional i, actualment, a l'edició digital de La Vanguardia.
En Quico després de moltes demandes populars va obrir un blog que el va deixar massa abandonat, però amb el Twitter, des de la seva autenticitat, s'ha consolidat amb un dels twittaires de referència al nostre país. L'autenticitat ha estat clau en la carrera de Sallés, és el que el va portar a l'èxit en tots els mitjans tradicional o digitals (ara ja serien tradicionals, oi?) i amb una trajectòria absolutament ascendent.

Foto capçalera: Acte de l'Osonosfera a Tavèrnoles, amb Enric Xicoy, Partal i Carles Puigdemont i Saül Gordillo (Foto de Carles Banús)